- Hivern -
És dissabte i, com gairebé cada cap de setmana, el noi morè amb ulleres i
aires misteriosos ha quedat amb la colla per anar a sopar. Ja fa uns mesos que
han obert un nou restaurant japonès a la ciutat, i una de les noies del grup s’hi
ha aficionat.
Com sempre, tots plegats baixen les incomptables escales que els reben només creuar la porta del local i es dirigeixen cap a la taula que han reservat tot esquivant comensals i els treballadors que, amunt i avall, fan equilibris amb bols de fideus i combinats de sushi
- Quina sort! – pensa el noi protagonista d’aquest relat – Ens ha tocat taula al menjador de l’estufa!
El local és
ampli i bonic, i té les parets revestides de pedra. Això el converteix en un
dels restaurants més originals de la ciutat, però alhora en un dels més freds.
Sort, doncs, de l’estufa de pellets vermella i negra que aporta caliu a l’estança.
El grup seu a taula. Minuts després apareix ella, amb les cartes revestides en fusta a les mans, i un somriure a la cara que es reflexa també a la seva mirada.
- Bona nit! Us deixo aquí les cartes, les del menjar i la del vi. Gràcies! – i desapareix ràpidament de l'escenari, com una formigueta atrafegada.
Ha estat qüestió de segons. Gairebé mil·lèsimes de segon. El temps suficient, però, perquè tothom se n'hagi adonat: la cambrera és nova. Però no només això.
- Quina noia més guapa, oi? – diu una de les integrants del grup.
El noi morè amb ulleres i aires misteriosos no es pronuncia, no ho verbalitza, però també ho pensa. I no només això, sinó molt més.
